Not a saga, not a tale, this is just a really long book. I suppose historical novel would be appropriate: it dwells at length on politics, tactical war operations, enumerations of humans as examples of misery. What ruined this book for me was the lack of structure: characters come in and out, events happen, points of view are examined but there is no common thread to carefully pull all these elements together. Ultimately, I became very disinterested in the characters' fate, could not identify with any and was bored with the long descriptions. It's a shame because certain passages are brilliantly written, full of human depth and feeling, with complex relationships reflecting the intricacies of human nature. In my opinion, a good editing job is needed - it would certainly make this novel more accessible to me! ( )

Any long, Russian novel covering a foreign invasion of the motherland is going to tagged with description“Tolstoyan” and inevitably going to be compared to War and Peace. Despite their similarities of topic and scope, these are superficial comparisons. Tolstoy’s narrative drive in War and Peace, starting with Prince Andre’s journey from Vienna to Austerlitz and ending when the author starts to wax philosophical around forty pages from the end, is unmatched. Grossman’s strength is the vignette. There are several marvelous ones. A Jew in a ghetto behind German lines observes his fellows react – or not react – as mass executions approach. A divisional staff spends a night on the banks of the Volga surrounded by burning oil from the storage tanks in Stalingrad. A woman unsuccessfully attempts to get a residency permit allowing her to live in her hometown but is turned down repeatedly by the bureaucracy despite the fact a main street is named after her father. Rather than Tolstoy, Grossman reminds me of Malaparte. Less black humor than Malaparte but the same emphasis on the brief scene that illuminates a larger canvas. I don’t think it’s a mere coincidence that both were journalists.
Grossman seems indirectly to be making the point that while a German victory at Stalingrad would have been an unthinkable catastrophe, as ultimate Soviet victory became more certain the previous doubt of the outcome and the need to generate popular support for the war effort had moderated the excesses of the Stalin regime.

Grossman escriu bé i és capaç d’atènyer bons moments de novel·la, però en el fons del cor és també un periodista i té aquella necessitat d’explicar tot el que ha vist al front de Stalingrad. La dèria pel detall, no sempre pertinent, li fa perdre la visió de conjunt. El que seria molt interessant trobat en una pàgina de premsa, esdevé aquí una tediosa redundància. Comprenc la seva voluntat de donar una visió prismàtica que abasti el major nombre de circumstàncies i de personatges, però sovint l’ambició de la completesa només deixa la frustració de no conèixer tot el que s’ha omès.
Les ombres de Tolstoi i Txékhov planen sobre aquestes pàgines, un combinat que no sempre sembla ideal. De vegades líric, de vegades punyent, altres vegades costumista o analític, d’altres encara teòric o alliçonador. Són massa registres per harmonitzar una obra unitària i, per tant, el conjunt se’n ressenteix. En definitiva, que com a novel·la no m’ha convençut, crec que és un experiment fallit. El fet que hagi trigat més de tres mesos en acabar-la diu molt sobre el que m’ha costat obrir-me pas entre les seves pàgines. Si no hagués fet públic aquest repte, dubto molt que hagués arribat fins a la pàgina 1104.
Sota tot aquest desordre textual, el missatge pretès queda clar: els totalitarismes intenten destruir tot allò de bo que hi ha en l’home. Tant el nazisme com l’estalinisme conreen la delació, l’absència de crítica, la claudicació de l’esperit independent, la culpabilitat induïda, l’egoisme, l’admiració cega pel líder impresentable... I Grossman, mentrestant, com que és un humanista optimista intenta convèncer-nos que la vida, d’una o altra forma continua fluint. Que, com una mala herba, els millors sentiments que s’allotgen al cor de l’home/dona brollaran sense fre una vegada i una altra fins el dia llunyà en el qual finalment triomfaran. ( )

Vida i destí és un gran retrat de la Segona Guerra Mundial a Rússia, al voltant del setge i l’alliberament d’Stalingrad, protagonitzat per una sèrie de personatges que mantenen relacions familiars o d’amistat —excepte els alemanys i els personatges històrics—, el nucli dels quals és la família Strum-Xapòixnikov. La galeria de personatges representa els diferents estrats socials i postures davant de la Revolució i de tot el que vingué després, i els destins diversos que hagueren d’afrontar els russos de tots colors i ideologies durant els anys de l’estalinisme.

Una novel·la tan llarga no pot evitar, en alguns moments, esdevenir tediosa; i aquest no n’és una excepció: alguns capítols es feien inacabables. D’altres, però, eren tan intensos que feien mal (i ara penso en la carta d’Anna Semiónovna al seu fill, o la descripció del darrer viatge de Sófia Óssipovna Levinton) o tan apassionants que no et permetien abandonar la lectura. El llibre està dividit en tres parts, que marquen també tres estats d’ànim, i el nucli dels quals és Stalingrad: les dues primeres, abans que els russos alliberin la ciutat, amb el desànim pel llarg setge alemany i l’esperança que representen els primers moviments per trencar el setge planant sobre les vivències dels diversos personatges; i la tercera, amb l’eufòria del trencament del setge i el que representa aquest fet en les vides dels personatges i per la història. Una dificultat afegida és que els diferents capítols estan protagonitzats per personatges diferents i transcorren en llocs diferents, i cal una mica d’atenció extra per no perdre’s. No és només la descripció dels fets, però, el que ens ofereix Grossman, sinó que també ens ofereix un retrat molt crític de la societat russa, del seu comportament durant la guerra i després de la guerra envers les minories, de la burocràcia, i del totalitarismes i de l’establiment d’un estat policial on tothom pot ser un delator, d’un sistema que no permet la individualitat ni la discrepància —un sistema del qual ell també en fou víctima.

[Vegeu l'entrada completa al bloc Un que passava: «Sala de lectura, 110: Vida i destí, de Vassili Grossman», publicada el 30 de novembre de 2009.] ( )

Life and Fate is one of the most insightful and educational books I've ever read. Set in Russia around the defense of Stalingrad in WWII and the immediate aftermath, the book is extremely complex, intense, and articulate. It pays to learn a bit about Grossman's life before beginning and to look up facts, maps, and terms while reading.

Life and Fate is engaging and thoroughly thought-provoking. The subtle intricacies and comparisons between variations on Socialism, Communism and Fascism were enlightening and could only have been properly treated by someone like Grossman, who was there and really one of them (Soviet Jew). This is not your standard WWII book that we often read in the West. This is the story of the Eastern Front, which is often overlooked in Western Literature. As a child of the Cold War, I now have a much better understanding of how that era came into existence and some insight into the Soviet mindset. It is a worthy read, if you are willing to put in the time and effort to absorb all it has to offer. I imagine I'll be digesting and mulling it over for some time to come. 5 stars ( )