Alba Sabaté

La protagonista de la novel·la és l’Eulàlia, una dona de seixanta anys, professora de literatura a punt de jubilar-se. Acaba de perdre el seu company, Fèlix, de setanta-quatre anys, del qual es va enamorar molt jove –a finals de la dècada dels anys 70– quan ella tenia divuit anys, a l’institut on estudiava i on ell era el seu professor de literatura. Durant aquests més de quaranta anys que transcorren, la parella es trenca i es refà vàries vegades. La mort d’en Fèlix fa que l’Eulàlia vulgui recuperar l’estima de l’Enric, fill de la parella –ara ja gran, a punt de ser pare– al qual havia abandonat amb el seu pare quan només tenia cinc anys. L’Eulàlia el vol recuperar lliurant-li el relat que està escrivint on explica la història d’amor que els dos –l’Eulàlia i en Fèlix– varen viure durant més de quaranta anys. De fet, doncs, la novel·la La meva història... ve a ser la plasmació escrita del text que l’Eulàlia lliura a l’Enric.
La novel·la transcorre –des de 1979 fins al 2022– en diferents escenaris: a la Girona de la dècada dels anys 70, a París, a Roma, a un parell de barris de Barcelona, per acabar a Glorieta, un petit municipi de la Conca de Barberà. Està escrita íntegrament en primera persona amb la veu narrativa de l’Eulàlia. La narració de la història d’amor que l’Eulàlia està escrivint l’interromp de tant en tant per dirigir-se directament a l’Enric i així explicar-li coses de la seva infantesa i tot allò que la neguiteja en relació al present i al futur del seu fill.
Indubtablement, la novel·la d’Alba Sabaté no es pot encasellar com una més de les infinites històries d’amor que s’han escrit al llarg dels segles, ja que és realment la història d’un amor, d’un amor molt especial, irrepetible, intransferible. Mentre que l’amor d’en Fèlix vers l’Eulàlia té sovint trets literaris –ell l’anomena Françoise en la intimitat (no sabem si recordant la Françoise de Proust a La Recherche o la Françoise del poema L’Hotel París de Vicent Andrés Estallés)– el d’ella vers en Fèlix és un amor més romàntic que evoluciona des de la fascinació inicial de l’alumna pel seu professor fins a un amor més reposat, més madur. En el decurs de la novel·la es destil·len altres amors, com els de l’Eulàlia vers els seus fills, la seva professió, la literatura... vers la vida en general. La novel·la és, de fet, un cant a la vida viscuda amb plenitud.
En la presentació vaig emfasitzar en aquells aspectes de la novel·la que la fan especial, diferent. Des del meu punt de vista l’aspecte més distintiu de La meva història... és l’exquisidesa narrativa que l’Alba utilitza. La prosa és pausada i nítida, i el llenguatge és molt cuidat, delicat –gens alambinat– col·loquial, directe, sovint poètic. Tal com sentencia Eulàlia a la novel·la –tot invocant Baudelaire– si tot es diu massa de pressa, és quan tot es queda només en l’anècdota [pàg. 37]. De fet aquesta característica és comuna a totes les novel·les de l’Alba Sabaté. Així, l’any 2018, al diari El Mundo, el crític literari Sam Abrams, en referència a la novel·la Un hotel a la platja –finalista del Premi Prudenci Bertrana del 2016– escrivia: «La novel·la de Sabaté destaca per diversos factors: la profunditat i l'alta significació del text; la sinceritat i autenticitat en el tractament dels temes; la humanitat, la saviesa i el vitalisme radical que mostra a tota hora la narradora; la capacitat d'observació i anàlisi; el reflex insòlitament fidel del món contemporani; la bellesa, la precisió i la subtilesa de la llengua; la callada, discreta i innovadora tècnica formal.»
De fet, l’any 2016, en una entrevista al diari el Punt Avui –fent seva la declaració de Mercè Rodoreda segons la qual «un llibre no és una trama, sinó una successió de paraules»– Alba Sabaté deia: «En una novel·la, la història és poc important, el que compta és que cada frase tingui la llargada adequada, que l'escriptura flueixi, que tot prengui una música, sigui sincopada, com en Beckett, o pacient, com en Proust».
En definitiva, el llenguatge per davant de la història que es narra.
Un altre aspecte que vaig destacar a la presentació és la importància que Alba Sabaté atorga als detalls que emmarquen les diferents escenes que es mostren a la novel·la. Alguns fan referència al paisatge o l’entorn:
[Pàg. 44] Era una tarda d’hivern a Girona, d’una Girona que té poca cosa a veure amb la d’ara. Millor o pitjor? Tampoc ho sé. Hi havia l’últim sol del dia pintant de llum d’aiguada una banda de les cases del riu quan encara no estaven tan pintades i repintades com ara; hi havia persianes apujades, d’altres mig abaixades, roba estesa; també es veien alguns vidres que semblaven miralls de cel, geranis florits a les baranes i branquillons assecats; pel riu hi havia carpes boterudes movent-se sota els ponts obrint i tancant amb desvergonyiment unes boques que sempre m’han anguniejat, i pel voltant se sentia l’enrenou de la ciutat acompanyant les meves passes, cotxes i motos pertot, algú que passejava un gos, alguna cagada, el terra de la Rambla humit i relliscós, la fressa de les converses de la gent amb qui m’anava trobant. Algunes gavines sobrevolaven l’aigua de l’Onyar.
D’altres escenes descriuen amb minuciositat la vestimenta dels personatges:
[Pàg. 98] Quan vam arribar a l’estació de França, a Barcelona, queien quatre gotes. M’havia vestit amb una faldilla llarga de color vermellós amb una sanefa de flors ampla a la vora i un jersei de coll alt de canalé blanc. Portava la motxilla de lona blava del casal que feia servir els caps de setmana que anàvem d’excursió amb els de la parròquia.
Com passa amb el llenguatge, aquest pes dels detalls és també una característica de les novel·les d’Alba Sabaté. Si més no –l’any 2018, al diari el Punt Avui, i també en referència a la novel·la Un hotel a la platja– el crític Josep Capdevila escrivia: «Una prosa pausada, nítida, una llengua col·loquial, directa, i una recreació dels detalls que conformen l'existència embasten un relat emocional que en certs moments voreja la poesia. El llenguatge és un valor afegit a una trama ben construïda d'una història, quotidiana i bàsica, un pessic de comprensió al misteri de viure.»
Tot i la importància del llenguatge narratiu i dels detalls, la novel·la també ens obsequia amb escenes entranyables, com ara la de la celebració de l’aniversari dels cinc anys de l’Enric a la terrassa de casa, just el dia abans que l’Eulàlia l’abandoni per sempre:
[Pàg. 178-179] Vam inflar un munt de globus de colors diferents. Vam pintar cartolines escampant-hi pintura de dits. Vam penjar garlandes de paper d’un costat a l’altre perquè el vent les fes voleiar. Vam fer gargots amb guixos de colors per terra. Camins sense sortida. Laberints impossibles. Vam dibuixar ales d’ocells i fileres de formigues. Buscàvem cucs per les esquerdes i espantàvem mosquits. El Keats passejava amunt i avall i ens fregava les cames. De tant en tant, ens agafàvem, fèiem rotllanes, ballàvem i cantàvem. O fèiem el cavallet. El Tiger feia la seva festa particular rodant a la peixera al voltant d’una palmera de plàstic que li havíem posat al mig.
I el món de fora continuava sent-hi. Sentíem el xivarri al carrer, la gent que hi caminava, els cotxes i les motos que circulaven, i comptàvem els coloms que de tant en tant ens passaven per davant.
Vesprejava.
Encara hi soc.
I rèiem. I semblava que no teníem res a fer i que no havia de passar res. I les bombolles s’enfilaven una mica i queien, i quan esclataven ens regalaven arcs de Sant Martí irisats i fugissers.
O la del diàleg sense retorn que l’Eulàlia sosté amb la seva filla petita Matilde, just després que el seu pare, en Martí, decidís deixar-les definitivament:

[Pàg. 213-215] I la Matilde es va despertar i va venir i se’m va enfilar a la falda. I jo vaig pensar en el Fèlix. Vull pensar que va ser així. I em vaig aixecar amb la Matilde als braços. I ens vam acostar als vidres per mirar un moment el món de fora. I hi vaig parlar, la vaig abraçar, la vaig petonejar. I després vam anar a veure el peix. I li vam donar un polsim de menjar. I vam cantar «Peix, peixet, de la canya, de la canya; peix, peixet, de la canya al sarronet».
I li vaig anar dient que tenia un germanet, que un dia el coneixeria. I que el germanet també tenia un peix, un Tiger. I que potser algun dia podríem posar els dos peixos a la mateixa peixera. I que cantaríem una altra cançó.
On tens el mitjonet del peu dret?
Li vaig fer aquesta pregunta quan vaig veure que no el portava. I després li vaig treure el que sí que duia, i hi vaig posar la mà a dintre, com un titella sense cara ni ulls ni res, només amb moviment.
I jo soc el teu nou amiguet.
Vaig dir, estrafent la veu, com si fos un ocellet que volava lliure per casa.
I la Matilde va tombar el cap, se’l va mirar, va somriure, va dir hola... i jo vaig estar un moment de no res sense veure-hi.
M’expliques com és el teu amiguet, Matilde? De quin color és?
I la Matilde va començar a parlar i a parlar, fins que al cap d’un moment se’m va abraçar fort al coll, després es va apartar una mica i em va resseguir amb els seus ditets les galtes.
Mama, que plores?
I es va posar el dit moll a la boca, com si xuclés un xumet ensucrat.
No té gust de sal, Matilde?

Sense que el lector se n’adoni, Alba Sabaté va apuntant al llarg de la novel·la diferents temes que conviden a la reflexió. Un d’ells és el supòsit molt estès que el fet de ser dona porta implícit el fet de ser mare. Així, posa en boca de l’Eulàlia frases com ara:
[Pàg. 207] Soc mare de dos fills que no he buscat.
[Pàg. 217] No sé si estic feta per ser mare a temps complet. I me’n culpabilitzo i sé que tu [Enric] també ho fas. De vegades miro els parcs a mitja tarda, amb pares i mares vigilant els seus fills, gronxant-los i fent-los fots amb el mòbil. I no m’hi puc veure.
També apareixen contínues reflexions sobre el sentit de la vida, ja sigui invocant la Rodoreda –«la vida és una repetició» [pàg. 45]– o fent que L’Eulàlia –amb la seva màquina d’escriure atrotinada– s’expressi amb frases que conviden a la reflexió:
[Pàg. 82] Això és la vida. Caminar sobre el temps. I fer que floreixi.
[Pàg. 247] Viure, és que només es tractava d’això, cosir amb bastes grans un moment amb un altre. Veure cada dia les petúnies com s’obrien i es marcien. Retirar-ne les poncelles pansides.
[Pàg. 19-20] I per això ja no vull preguntar-me gaire res, només seguir així, escrivint, escoltant el teclejar d’aquesta màquina que és tan vella i que en canvi m’és tan nova; vull seguir escrivint així, com si anés descabdellant un fil d’Ariadna que ha estat massa temps nuat i entortolligat. Per arribar a una mena de final, encara que no sigui ni rodó ni feliç ni ajudi del tot a entendre qui sap què; perquè potser no cal, perquè de vegades és això, no cal trobar sentit a res, només fa falta saber que hi som. Només cal seguir parlant en veu alta per donar forma a la vida, i mirar de tant en tant el sol que es pon i el cel envermellit des d’una finestra. I la lluna. I dormir seguit. I potser somiar.
La por a la mort i al fet de fer-se gran també hi són presents a la novel·la, ja sigui invocant l’escriptor japonès Yasunari Kawabata –«hauríem de morir quan encara som estimats»– o en les elucubracions de l’Eulàlia:
[Pàg. 164] De vegades tinc por, Enric. Tinc por que la vella que potser un dia seré m’arribi massa aviat.
[Pàg. 19] ...és quan els morts se’n van que ens adonem per sempre que mai els hem acabat de conèixer.
L’Eulàlia –l’alter ego de l’Alba Sabaté, si més no en la vessant de professora de llengua i literatura catalana– ens mostra el seu amor per la professió i per la lectura:
[Pàg. 56] Enric, no sé si vull jubilar-me quan acabi aquest curs.
[Pàg. 57] I sé que enyoraré seguir entrant en una classe. Perquè enamorar-te de la teva feina també és una altra mena d’amor.
[Pàg. 266-267] ... perquè llegir és el que té, omple de més vida l’única que tenim i potser ens fa viure el que mai no voldríem viure. Això també ho dic a les classes. Cada any el primer dia. Llegim per viure una miqueta més, i això és poc però també és molt. Llegim, perquè, com diu Houellebecq, si no ho féssim ens hauríem de conformar només amb la vida. I de vegades llegim per ser una mica més feliços. I els nois i les noies em miren interrogadors i jo els miro a ells, i els dic que sí, que em creguin, i els faig pensar en alguna cançó que els hagi fet plorar o riure, perquè sí, perquè sempre hi ha una cançó que els ha fet humitejar els ulls i emocionar-se i que per això han estat una mica més feliços. Perquè han plorat i han rigut escoltant-la. I sempre m’acaben donant la raó, o fent veure que me la donen.
Ja per acabar la presentació vaig destacar la ingent quantitat de referències que conté la novel·la d’Alba Sabaté, tant musicals com de cinema i pintura, però, sobretot, de literatura, fet que convida al lector curiós a buscar el perquè de moltes d’elles.
La presentació a la llibreria Vitel·la –que va comptar amb la presència d’una vintena de persones– va discórrer plàcidament a través d’un diàleg distés entre l’Alba i jo. Ella va ser l’encarregada de posar veu a les lectures dels paràgrafs de la seva novel·la que jo havia seleccionat prèviament per emfasitzar els trets més diferencials. Crec que tots plegats vàrem gaudir de la presentació .… (mais)