Joan CarrerasCríticas

Jonás pasa un fin de semana en casa de su padre, viudo y jubilado. No es un encuentro como tantos otros: hay algo que lo hace especial. Quizás es el hecho de que el padre mismo le ha pedido que vaya, tal vez es la presencia de un vecino inquietante, de una criada que no dice lo que sabe, o de los alemanes que escenifican la caída del muro de Berlín en el jardín del lado… En esta casa del pueblo de Malzinelles nada es exactamente lo que parece, ni siquiera los recuerdos familiares.

¿Qué clase de persona es el padre de Jonás? Y Jonás, padre, divorciado, recluido en su trabajo de ilustrador, ¿qué quiere hacer en su vida? Estas preguntas no formuladas pesan sobre el protagonista de una historia hecha de medias verdades que revelan verdades muy profundas. Una investigación policial con desenlace sorprendente terminará de poner los personajes delante del espejo.

Algú s'ha perdut i explica el que li passa en un lloc que no coneix. Provant d'encertar el camí de tornada, descobreix paratges sorprenents i topa amb una colla de personatges singulars, que sovint relaciona amb gent que ha conegut o amb experiències que li han marcat la vida. Per això el viatge que fa, puntejat pel record precís de la malaltia que ha patit, és alhora un retorn i una descoberta; si pren cada cop més un aire iniciàtic és perquè el relat apunta al despullament de les coses essencials. Narrat a partir d'escenes curtes i colpidores, cisellat amb un estil poètic i concís, Torno a casa ens fa recórrer, fascinats, d’un cap a l’altre, un trajecte que ens aboca al cor del misteri.

Un home,dentista, a la jubilació decideix anar a un poble nudista i allà recordarà la seva vida

Inicialment enrevessada amb els dos capítols finals interessants

Interessantíssim tot l'argument: guerra, decisions, sentiments, culpa. Però a estones m'ha desagradat el narrador: sap el que ha de passar i n'abusa

Paisatges i moments vitals diversos que s'entrellacen des de la cruesa més profunda fins als somriures més festius. Els sotracs de les nostres vides, el que podem i no podem fer per canviar-los i, la majoria de les vegades, com aprenem a viure després.½

A punt de fer setanta anys, privat de les rutines de la feina i la família, Marià Solvell decideix saldar el deute que té amb el passat. Per això se’n va uns quants dies a un poble nudista. Vol alliberar-se de totes les noses que ha anat acumulant i recuperar el que quedi, dins d’ell, d’aquell dentista consagrat a restituir peces malmeses, del jove atrapat en una relació sexual tumultuosa i del nen que no podia endevinar quins canvis li tocaria viure, a les dècades dels 60 i els 70, en una Barcelona que tot just obria els ulls.

L’àguila negra no és una epopeia d’herois que s’oposen a la dictadura de Franco, sinó una novel·la que retrata la gent normal: la novel·la dels que van provar de viure amb entusiasme i plenitud en un país com ells, de tarannà acomodatici. Joan Carreras ens proposa un recorregut emotiu que ens porta, de sorpresa en sorpresa, des de la vaga de tramvies del 1951 fins més enllà de la gran manifestació independentista del 2012.

Rodó com la vida

Tot lliga, tot casa, tot té una explicació però no tot acaba, no tot comença, no tot s'explica. Com la vida. Amb algunes frases memorables.